25 febrer, 2009 por civismedia
En escrits anteriors mencionaven el final del Goigisme i la necessitat de mutar que tenia el segregacionisme per sobreviure. La mutació ha resultat estranya. Així, per exemple, es manté la línia èpica i l’escassa base intel·lectual mentre es fa un totum revolutum de conceptes dispersos i possiblement contradictoris.
Els escrits del nou portaveu de Iniciativa es poden analitzar des de moltes perspectiva. La redacció és de baixa qualitat i resulta una mera transcripció del llenguatge oral. És igual, el moviment segregacionista mai no s’ha caracteritzat per ser sublime intel·lectualment. Manté l’èpica del Goigisme. El “gegant” que s’havia alçat amb el tema del topònim és substituït per “la nova era” dels escrits de Vera.
Resulta curiós comprovar la contínua imitació que va el segregacionisme de les pràctiques efectuades anteriorment pel BLOC. I ja no per la concepció de ciutat -que a pesar de determinats gestos- és absolutament diferent sinó en el “marqueting polític”. Vera, en el seu últim escrit, s’aferra a “los logros conseguidos”. Qualservol analista polític municipal sap que ni les regidories assumides per SP són de pes ni les seues polítiques han aconseguit superar l’epidermis d’una gestió municipal amb poc de marge de maniobra.
No obstant crida l’atenció l’obstinació a mantindre la segregaació com a objectiu final quan la praxi dels fets reflectix una legitimació de la institució municipal. Per exemple, fer plens al Port és més un símptoma d’unitat que no de separació. I tanmateix IP s’empenya a dir que és “tot un èxit”. Resulta estrany, tan estrany com que un partit independentista basc demanara la reunió del Congrés del Diputats al seu territori.
No seria tan desgavellat si la tàctica fora tot una altra. Mantindre l’statu quo però “agranant” cap un costat. Una espècie de lobby local que sí que es menciona a la carta de Vera amb la frase “Esta alianza permite a los segregacionistas utilizar las estructuras municipales con mayor rigor mirando mas hacia El Puerto no como antes”
La praxi acabarà per sotmetre la teoria. Els segregaacionistes saben que els dos expedients no estan ben preparats i es preparen per a la pròxima mutació: dominar l’Ajuntament de Sagunt. I al mateix temps cauran en la seua pròpia contradicció: garantiran la seua existència.
¿Quin pes electoral tindrà una opció així? Ja ho vorem…
14 febrer, 2009 por civismedia
Una nova polèmica ha crescut al llarg d’esta setmana al nostre municipi. Hi haurà moltes semblants ja que són necessàries per alimentar un conflicte. I ja se sap que en un conflicte sempre hi ha algú que hi surt guanyant.
Apareixen notícies a la premsa explicant que la vella reinvindicació de les penyes del Port de tindre més subvenció que les de Sagunt per organitzar les festes s’havia aconseguit i s’anava a utilitzar un criteri poblacional. Això s’albirava com a un nou èxit del segregacionisme. La foguera sembla mig apagada amb l’excusa de la crisi però seria molt convenient analitzar la qüestió i desenquistar-la.
Com sempre, hem d’analitzar la qüestió des d’un punt de vista estrictament racional. Mirant-la des del punt de vista abstracte hem relacionar esta polèmica amb el criteri de proporcionalitat. Ja hem parlat d’aquest criteri en alguna ocasió. El criteri de proporcionalitat exigeix que en un còmput global i a mitjà termini aquells que més aporten són aquells que més han de rebre. El criteri de proporcionalitat és possible bandejar-lo davant dues qüestions: la perspectiva temporal i la solidaritat. Començant per la solidaritat és evident que aquells que més reben han de permetre el desenvolupament d’aquells que tenen una situació més precària. No és el cas.
Des de la perspectiva temporal també cal admetre que el principi de proporcionalitat no es pot aconseguir en cada operació sinó que és més prompte una tendència a mitjà i llarg termini. Així, no s’ha d’aplicar en cada decisió -per exemple cada pressupost anual- sinó en un conjunt de decisions -una legislatura-.
Si anem al cas concret, la solidaritat podem descartar-la. No sembla que les penyes de Sagunt tinguen una situació precària o menys precària que les del Port. Des del punt de vista temporal no es pot admetre l’incompliment etern del principi de proporcionalitat. Tractant com a iguals a qui són desiguals (és evidentíssim el pes superior demogràfic del Port) es comet una injustícia i es perpetu la desproporció.
Per tant, és racionalment admissible que en el pressupost de festes es tinga en compte la variable poblacional en favor de les penyes del Port.
Es fa necessari una vegada més superar les emotivitats i especialment en la retroalimentació que ha facilitat el BLOC immediatament en qualsevol d’estos temes. No ha tardar ni dos dies el portaveu del BLOC a parlar de “discriminació”. Una argumentació que no té base racional sinó electoral. Faria bé el BLOC de desactivar l’explosiu en lloc de fer-lo esclatar. El problema és que fa temps que el BLOC viu segrestat per una part del seu electorat. Una part que ni és valencianista ni és progressista però li facilita una base elecotral sòlida i fàcil.
El problema és que eixe segrest li està fent mal a la ciutat. Tot i que siga rendible electoralment.
2 febrer, 2009 por civismedia
Jaime Goig deixarà de ser el portaveu de SP. Amb la seua retirada de la primeríssima línia s’acaba el Goigisme. Advertirem molt prompte les característiques de la nova concreció de la línia ideològica segregacionista.
Sembla que la persona triada és Manuel Gonzalez. El lideratge personal té un gran pes en la imatge política i la representació mental que ens fem de cada partit. De moment, sabem que Gonzalez prové de les rodalies d’Unió Valenciana. Per tant, ben poca cosa del procés de blaverització del Port de Sagunt canviarà. Ara bé, queda clar pel seu comportament i expressió la seua proximitat a la dreta popular arribant en ocasions a la identificació total. Mentre Goig mantenia posicionaments postmaterialistes de llibertat de pensament i esquerranisme no sembla que Gonzalez puga mantindre eixa línia de manera sostinguda.
Esperem un poc per fer valoracions però serà dificil arribar als punts d’èpica heroïca emocional que ens va donar Goig. I si li restes això al segregacionisme li queda ben poca potència.
