3 juliol, 2009 por civismedia
El moviment populista a Europa i al món troba un substrat adequat per crèixer en èpoques de crisi acompanyada d’immigració. La crisi social, més que no econòmica, és el caldo de cultiu de l’espècie populista. Chavez, Berlusconi o a nivell més local SP mantenen una estructura de missatges i lideratges molt semblant, unes característiques molt assimilables (lideratge sobreponderat, assumir la veu d’un poble, victimització i culpabilització externa, oblit del temps, pulsió de por i odi, amenaça externa… )
Convergeix en este apartat l’aparició d’UPyD amb un perfil semblant. Un partit elàstic i buit de contingut que es pot fer cada ú a la seua mida, amb un missatge bàsic d’alteritat: els altres -els nacionalistes- tenen la culpa de tot i un missatge antinstitucional. Podríem extraure més característiques abastament però la conclusió és la mateixa: es tracta de partits populistes. El populisme ha sigut històricament poc estudiat a Espanya. A Sudamèrica hi ha una categoria política creada (Chavez Veneçuela o Perón a Argentina) i a França també hi ha estat detectada.
El populisme és perillós perquè és exitós. Dimensionar-lo adequadament requereix combatres les seues arrels. Presentar raó davant d’emoció. Perspectiva temporal davant ansietat. Calma davant por. Informació davant l’odi.
UPyD n’ha tret un grapat de vots a Sagunt a mig camí del no-res. Sense cara visible i sense programa. Rememorant Bruce Lee és com l’aigua. Si la fiques dins d’un pitxer serà un pitxer.
Dos partits populistes en contacte? Si no hi ha problemes de protagonisme personal… ja veurem com acaba el festeig de contacte…
6 març, 2009 por civismedia
Fa un parell de dies publicava Nacho Garrido -ex alliberat del BLOC i veí del Port de Sagunt- un article amb el títol “Gràcies veïns”. En resum, l’article donava les gràcies a la gent del Port present al ple del Centre Cívic per deixar parlar en valencià al regidor del BLOC Quico Fernàndez. L’article és benintencionat. Això queda fora de tot dubte. Però convida a la reflexió i a preguntar-se si aplaudir la normalitat no és un símptoma d’anormalitat. Efectivament, per què un ciutadà del Port educat democràticament es posa alegre quan els seus conveïns simplement guarden silenci quan un representant democràtic del seu Ajuntament parla en una llengua que no és la seua? És dificilment explicable en cap altre lloc que no siga la ciutat de Sagunt on l’anormalitat s’ha fet normalitat i la normalitat esdevé anormalitat.
Una ciutat amb els conceptes creuats i una esquizofrènia considerable que obliga al segrestat a enamorar-se del segrestador en una síndrome d’Estocolm que acaba per obligar-te a donar les gràcies a qui te manté tancat per matindre’t viu.
¿Quin serà el següent pas? Donar les gràcies per poder parlar? Siga en la llengua que siga…?
25 febrer, 2009 por civismedia
En escrits anteriors mencionaven el final del Goigisme i la necessitat de mutar que tenia el segregacionisme per sobreviure. La mutació ha resultat estranya. Així, per exemple, es manté la línia èpica i l’escassa base intel·lectual mentre es fa un totum revolutum de conceptes dispersos i possiblement contradictoris.
Els escrits del nou portaveu de Iniciativa es poden analitzar des de moltes perspectiva. La redacció és de baixa qualitat i resulta una mera transcripció del llenguatge oral. És igual, el moviment segregacionista mai no s’ha caracteritzat per ser sublime intel·lectualment. Manté l’èpica del Goigisme. El “gegant” que s’havia alçat amb el tema del topònim és substituït per “la nova era” dels escrits de Vera.
Resulta curiós comprovar la contínua imitació que va el segregacionisme de les pràctiques efectuades anteriorment pel BLOC. I ja no per la concepció de ciutat -que a pesar de determinats gestos- és absolutament diferent sinó en el “marqueting polític”. Vera, en el seu últim escrit, s’aferra a “los logros conseguidos”. Qualservol analista polític municipal sap que ni les regidories assumides per SP són de pes ni les seues polítiques han aconseguit superar l’epidermis d’una gestió municipal amb poc de marge de maniobra.
No obstant crida l’atenció l’obstinació a mantindre la segregaació com a objectiu final quan la praxi dels fets reflectix una legitimació de la institució municipal. Per exemple, fer plens al Port és més un símptoma d’unitat que no de separació. I tanmateix IP s’empenya a dir que és “tot un èxit”. Resulta estrany, tan estrany com que un partit independentista basc demanara la reunió del Congrés del Diputats al seu territori.
No seria tan desgavellat si la tàctica fora tot una altra. Mantindre l’statu quo però “agranant” cap un costat. Una espècie de lobby local que sí que es menciona a la carta de Vera amb la frase “Esta alianza permite a los segregacionistas utilizar las estructuras municipales con mayor rigor mirando mas hacia El Puerto no como antes”
La praxi acabarà per sotmetre la teoria. Els segregaacionistes saben que els dos expedients no estan ben preparats i es preparen per a la pròxima mutació: dominar l’Ajuntament de Sagunt. I al mateix temps cauran en la seua pròpia contradicció: garantiran la seua existència.
¿Quin pes electoral tindrà una opció així? Ja ho vorem…
