Archive Page 2

Els diners per a les penyes

cronica-globalUna nova polèmica ha crescut al llarg d’esta setmana al nostre municipi. Hi haurà moltes semblants ja que són necessàries per alimentar un conflicte. I ja se sap que en un conflicte sempre hi ha algú que hi surt guanyant.

Apareixen notícies a la premsa explicant que la vella reinvindicació de les penyes del Port de tindre més subvenció que les de Sagunt per organitzar les festes s’havia aconseguit i s’anava a utilitzar un criteri poblacional. Això s’albirava com a  un nou èxit del segregacionisme. La foguera sembla mig apagada amb l’excusa de la crisi però seria molt convenient analitzar la qüestió i desenquistar-la.

Com sempre, hem d’analitzar la qüestió des d’un punt de vista estrictament racional. Mirant-la des del punt de vista abstracte hem relacionar esta polèmica amb el criteri de proporcionalitat. Ja hem parlat d’aquest criteri en alguna ocasió. El criteri de proporcionalitat exigeix que en un còmput global i a mitjà termini aquells que més aporten són aquells que més han de rebre. El criteri de proporcionalitat és possible bandejar-lo davant dues qüestions: la perspectiva temporal i la solidaritat. Començant per la solidaritat és evident que aquells que més reben han de permetre el desenvolupament d’aquells que tenen una situació més precària. No és el cas.

Des de la perspectiva temporal també cal admetre que el principi de proporcionalitat no es pot aconseguir en cada operació sinó que és més prompte una tendència a mitjà i llarg termini. Així, no s’ha d’aplicar en cada decisió -per exemple cada pressupost anual- sinó en un conjunt de decisions -una legislatura-.

Si anem al cas concret, la solidaritat podem descartar-la. No sembla que les penyes de Sagunt tinguen una situació precària o menys precària que les del Port. Des del punt de vista temporal no es pot admetre l’incompliment etern del principi de proporcionalitat. Tractant com a iguals a qui són desiguals (és evidentíssim el pes superior demogràfic del Port) es comet una injustícia i es perpetu la desproporció.

Per tant, és racionalment admissible que en el pressupost de festes es tinga en compte la variable poblacional en favor de les penyes del Port.

Es fa necessari una vegada més superar les emotivitats i especialment en la retroalimentació que ha facilitat el BLOC immediatament en qualsevol d’estos temes. No ha tardar ni dos dies el portaveu del BLOC  a parlar de “discriminació”. Una argumentació que no té base racional sinó electoral. Faria bé el BLOC de desactivar l’explosiu en lloc de fer-lo esclatar. El problema és que fa temps que el BLOC viu segrestat per una part del seu electorat. Una part que ni és valencianista ni és progressista però li facilita una base elecotral sòlida i fàcil.

El problema és que eixe segrest li està fent mal a la ciutat. Tot i que siga rendible electoralment.

 

Canvi de lideratge a SP

Jaime Goig deixarà de ser el portaveu de SP. Amb la seua retirada de la primeríssima línia s’acaba el Goigisme. Advertirem molt prompte les característiques de la nova concreció de la línia ideològica segregacionista.
Sembla que la persona triada és Manuel Gonzalez. El lideratge personal té un gran pes en la imatge política i la representació mental que ens fem de cada partit. De moment, sabem que Gonzalez prové de les rodalies d’Unió Valenciana. Per tant, ben poca cosa del procés de blaverització del Port de Sagunt canviarà. Ara bé, queda clar pel seu comportament i expressió la seua proximitat a la dreta popular arribant en ocasions a la identificació total. Mentre Goig mantenia posicionaments postmaterialistes de llibertat de pensament i esquerranisme no sembla que Gonzalez puga mantindre eixa línia de manera sostinguda.
Esperem un poc per fer valoracions però serà dificil arribar als punts d’èpica heroïca emocional que ens va donar Goig. I si li restes això al segregacionisme li queda ben poca potència.

 

La polèmica de la font de la Finestra

Era evident que la font d’Aprendices molestava els segregacionistes. Ja ho van demostrar en la seua inauguració quan rodejaren la rotonda a colp d’altaveu montant un espectacle propi de l’anterior legislatura. La font s’ha canviat. Sense aldarulls. I també s’ha fet justícia al monument del centenari que es va quedar dormint el somni dels justos.
Immediatament el BLOC -l’element reactiu que irremediablement actua de resposta- ha demanat que la font vaja a una avinguda de Sagunt i aportava un nou simbolisme més de caràcter comarcal.
Dos visions localistes i simbòlistes d’un mateix assumpte que és necessari superar.
L’aproximació als problemes i les seues solucions en un àmbit com el municipal tan tocat per l’emotivisme ha de ser necessàriament més racional. La racionalitat comença per fer-se les preguntes adeqüades. Algunes d’estes preguntes podrien ser:
¿Era convenient i necessari dedicar els diners de les empreses a la recuperació de rodones que feien perfectament la seua funció? ¿Era el moment adequat de fer este tipus d’obresa poc temps de les eleccions? ¿Era adequat inaugurar la font en periode electoral? ¿Era una bona idea que allò que ocupara la rodona fora una font amb els problemes d’avaries que dona qualsevol instal·lació hidraulica? ¿Era el lloc adequat per a una font tan simbòlica? ¿Podria haver-se posat en un lloc més simbòlic com ara el futur districte de Ciutat Nova on anava el futur centre administratiu?
Contemplar com una vector important la sensibilitat segregacionista per no ferir-la és una assignatura pendent de la política municipal. Sense por, sense complexos però amb intel·ligència. Seduir i no imposar. Véncer sense humiliar. El punt d’equilibri necessari per aconseguir una ciutat més global.