FORMACIÓ I PROFESSIONALS
Hui s’ha inaugurat la II edició de les Jornades de Portes Obertes del IES Eduardo Merello del Port de Sagunt (antiga “Escuela de Aprendices”). Desenes de joves mostren aquestos dies la progressió dels seus coneixements plasmats al resultat més tàcit: un “invent propi”, una màquina feta per ells mateixa.
Mirant les nombroses invencions, i veient l’escassíssima (1 de 30) participació d’alumnat femení, m’ha vingut al cap la quantitat de prejudicis dels que encara determinen el futur dels nostres joves. Un d’ells: la Formació Professional és per a xics. Rotunda falsedat.
Per tal d’esbrinar què és allò que frena l’entrada de xiques a aquest tipus de cursos, he parlat amb alguns dels responsables del centre. Ells, com és normal, defensen que aquesta formació (abans vetada a la dona) és hui, i deu ser, un nou camp del coneixement a l’abast de qualsevol persona, amb indiferència del seu sexe. Però encara portem damunt el llast d’una educació condicionada.
És curiós que, contràriament al que passa amb l’FP, als instituts i universitats valencianes i espanyoles, la major part de l’alumnat és femení (vora 60%-40%). Encara que això no es plasme a l’ocupació paritària de llocs de responsabilitat en les empreses (de moment). És possible que encara pensem que hi ha treballs de home i treballs de dona? Sembla ser que sí…
Les dones aspirem. Però en aquest camí de desenvolupament social hem de ser absolutament conscients de la importància de l’FP. Universitat, Professionalització, Empresa i Administració estan al nostre abast. Fem-ne ús, perquè aquest és el inici del principi.
Sandra Atienza
I LA HUMANITAT? QUÈ SE N’HA FET D’ELLA?
No són poques les notícies que ens recorden, cada dia, la proliferació dels casos de violència de gènere que viuen dones espanyoles en pròpia pell. La societat està ficant a la primera plana dels mitjans la preocupació d’aquest fenomen. Però, han augmentat realment els maltractaments o simplement la seua notorietat?
Existeixen diversos paràmetres que ens ajuden a entendre aquesta trista realitat. En primer lloc, el canvi en la consideració de la dona com a persona que s’ha anat imposant al llarg de les últimes dècades (ben especialment des dels ’90). Crec que no he de recordar a ningú que el Franquisme considerava el maltractament com a mètode natural d’educació de la dona per part del seu marit. Submissió davant el dolor físic.
La creació d’un status igualitari (desitjable) ha abrivat la por de molts d’aquests homes, al temps que ha despertat la consciencia de sí de moltes dones. Tanmateix, la convivència amb altres cultures i diverses qüestions sociològiques s’uneixen a aquest cúmul de circumstàncies. Recentment s’ha publicat que la crisi ha fer augmentar les taxes de maltractament en un 10%.
Però, sincerament, i sense focalitzar, caldria fer una ullada als augments de la violència cap als ancians (vora un 43% als últims anys), la de menors cap a adults (en un 50%), inclús entre xiquets a l’escola (assetjament escolar). Fins i tot es pengen a Internet les agressions. No és cert que hi ha un problema greu en la nostra societat que caldria començar a plantejar-se seriosament.??i no sols de manera legislativa. Hem perdut valors insubstituïbles. La humanitat entre ells.
VENIM…? A ON ANEM..?
El 8 de març s’ha convertit enguany en una nova proposta electoralista del PP, com tot el que fan. Ni manifestacions, ni propostes, ni convenciment. Els actes, tal i com succeira el passat 9 d‘Octubre, han estat triats en base a la vocació “bien quedista” de qui ens representa. Esta vegada al estilo “Mujercitas”, que la ocasió ho mereixia…
Els ciutadans i ciutadanes de Sagunt i Port hem pogut visualitzar, definitivament, allò que era una simple suposició: Sí, la nostra regidora de la Dona no té la menor idea de Igualtat, Drets Socials… ni història pura i dura (més que res, dura).
Està bé conèixer cóm va nàixer el 8 de març. Però seria interessant, si més no, fer un volt per les últimes dècades del segle XX, per tal de saber a on estem (en matèria de Igualtat) i què és allò que busquem.
Anem-hi: Als anys 50 es va començar a prendre consciència pública de la necessitat d’un canvi social que resituara a la dona, i els seus drets com a ciutadana. La ONU (la seua pròpia Carta Fundacional) i més tard la UE començaren a establir els protocols d’actuació.
Quatre punts bàsics en aquest recorregut. Conferències de Méxic D.F. al ’75; Copenhague al ’80; Nairobi al ’85; i Pekín al ’95. Primer, el compromís per la Igualtat, el desenvolupament i la pau. Més tard, la incorporació del terme de Mainstreaming (es donà una nova perspectiva: no parlem de dones i homes, sinó de gènere) i finalment el Empowerment. S’havia començat a caminar i els passos eren ferms.
Han passat 34 anys des que les institucions europees i mundials, els governs nacionals i locals es començaren a comprometre en la necessitat de trobar un nou espai compartit per a tots. Ací es a on juga el seu paper la Transversalitat. Per més lleis, pressupostos i campanyes que es facen… la vida pública de les dones és el reflex de la seua vida privada.
No cal ficar en una balança què és el que més ens importa. Sóc dona. Vull treballar. Tindre fills. Sóc capaç, però necessite la implicació (en la mateixa mesura que jo tinc) de l’altra persona amb la que camine.
La llei és només el primer pas, la coeducació n’és un altre més…però el compromís és la base per fer d’aquest esforç una vertadera cultura de la Igualtat. Jurisprudència, Política i Tècnica. Les mesuren han de continuar. Però, per favor, siguen seriosos a l’hora de triar als nostres representants públics!!
Sandra Atienza
